En un món cada volta més globalisat i homogéneu, el patrimoni històric-artístic i cultural valencià, de les nostres tradicions i la nostra llengua, és lo únic que nos diferencia com a poble i nos otorga singularitat. Per això és essencial protegir-lo no només físicament, sino també lliurant-lo de manipulacions i interpretacions interessades que conduïxen al seu adulterament.  

-La llegislació espanyola, els convenis internacionals subscrits i les recomanacions d’organismes com l’UNESCO o el Consell d’Europa varen servir de base a la Llei 4/1998 de Patrimoni Cultural Valencià, que realment tracta d’integrar totes les idees que circulaven en eixe moment en matèria de Patrimoni i sobre les que hi havia un ampli consens. És, per tant, un bon instrument de partida, encara que, en molts casos, no ha deixat de ser una declaració d’intencions, en incompliments flagrants.

–Ya que no es pot protegir lo que no es coneix i encara que s’ha fet molt en els últims anys gràcies sobretot a les possibilitats d’integració que oferix Internet, és precis potenciar a nivell local el treball d’inventari, la catalogació i l’estudi rigorós a càrrec de personal especialisat, com historiadors de l’art, arqueòlecs, arquitectes, paleontòlecs, musicòlecs… de quants bens mobles i immobles d’interés, aixina com patrimoni immaterial, es troben en cada municipi, encara que no hagen segut mereixedors d’una declaració de BIC o rellevància local. Açò es farà intentant véncer les naturals reticència i desconfiança dels particulars i coleccionistes, oferint compensacións com assessorament gratuït, garanties en la seua protecció o ajudes econòmiques a la seua conservació, tenint en conte que, una volta inscrits en l’Inventari General, estaran subjectes a un règim especial.

–Encara que no siguen bens catalogats, és precis buscar la preservació dels barris històrics i dels hàbitats rurals tradicionals, com barraques, alqueries, masos, riuraus o refugis de pedra seca, en els seus contexts productius, instalacions industrials i inclús vivendes urbanes dels sigles XIX i XX, per a que quede alguna mostra real de cóm vivien els nostres antepassats.

-Proponem una conservació preventiva eficaç dels edificis protegits i bens mobles en una tutela oficial efectiva, que no espere la denúncia de particulars, associacions o mijos de comunicació. Estos bens deurien ser revisats periòdicament per tècnics assignats als mateixos per a detectar i solucionar, en un determini raonable, qualsevol indici o risc de dany. En un passeig per Valéncia podem apreciar, en molts edificis històrics, clavills, humitats, colomes embrutant escultures i obstruint les canalisacions de desaiguador i herbes creixent en els ràfols. Danys que seria relativament fàcil i econòmic atallar i sobre els que només s’acaba intervenint quan la situació resulta alarmant, sent molt més costós.

-En el cas en que siga necessària una intervenció en una obra d’art o un edifici, si be hi ha que estudiar cas per cas buscant el consens entre els especialistes, s’aplicaran, en preferència, els criteris de mínima intervenció, reversibilitat i notorietat dels afegits moderns. Els equips deuen ser multidisciplinars i tindre en conte també als historiadors de l’art, que aportaran uns majors sensibilitat i criteri històric a l’hora d’acometre qualsevol intervenció. És preocupant vore cóm les restauracions en estil en els edificis històrics estan proliferant. En això es busca que siguen més atractius i evocadors, pero es creen falsos històrics fins al punt de que resulta impossible discernir lo que és original de lo que supon una reconstrucció, impedint-se els seus estudi i interpretació per les generacions futures. Un eixemple d’açò són l’iglésia de Sant Joan de l’Hospital de Valéncia i el seu cementeri medieval. És preferible en estos casos que la visió

reintegradora s’oferixca al visitant de manera virtual en un centre d’interpretació del monument, com s’ha fet en el teatre romà de Cartagena i el seu museu, obra de Rafael Moneo. En l’extrem opost, tenim intervencions dures, que consistixen en una reinterpretació de l’edifici des del prisma de l’arquitecte, sense cap respecte per l’historicitat del monument, com va ser el cas del teatre romà de Sagunt.

-Exigim una major ambició a l’hora de restituir elements dispersos pertanyents a uns mateixos conjunt, edifici o lloc a on es trobava històricament, que és el context a on tenen sentit. Es troben en distints museus o institucions o en mans de particulars, esta té que ser la finalitat, sempre que ho permeten les condicions de seguritat i conservació de les obres. Si no poguera fer-se per adquisició o permuta, es podria solicitar el seu depòsit temporal, en les compensacions oportunes. Reconeixem, en este sentit, esforços importants, com el montage complet del pati renaixentiste de l’Embaixador Vich en les peces que es trobaven en l’antic convent del Carme de Valéncia, entre 2005 i 2006. També es va conseguir la recuperació de les arcades del palau de l’abat del monasteri de Santa Maria de la Valldigna des d’un palauet de Torrelodones (Madrit) en 2007, aixina com la reposició de la font del Tritó que es trobava en els Jardins del Real. 

-Pero encara queden molts conjunts per restituir, com el claustre de l’antic convent de Sant Francesc de Valéncia, desmontat en el Museu de Belles Arts Sant Pío V, que be podria haver-se integrat en el seu emplaçament original de la plaça de l’Ajuntament de Valéncia; les peces pertanyents a la portada romànica de Sant Tomàs de Valéncia, almagasenades en el Museu Arqueològic Nacional i que podran exhibir-se junt als tres capitells que s’exponen en el pati del citat Museu de BBAA; o la dispersió de les escultures barroques del genovés Giacomo Antonio Ponzanelli, originàries de l’Hort de Pontons en Patraix, que podrien reunir-se recreant un jardí en un entorn protegit, com alguna de les naus industrials modernistes del Parc Central, vàries d’elles sense us. 

-És necessari que cada comunitat local conega i valore el seu patrimoni històric, artístic i cultural per mig de campanyes de sensibilisació, tallers, conferències, exposicions…. Només d’eixe modo estarà protegit front a espolis, derrocamentss, etc. Només si els senten com a propis seran capaces de mostrar-les en orgull als visitants, implicant-se en la seua conservació. És precis destacar, en este aspecte, el treball realisat des de 1971 pel Centre d’Estudis Contestans, promovent excavacions arqueològiques i estudis històrics i etnològics en Cocentaina, publicant la revista Alberri i inclús adquirint un palau d’orige medieval que varen restaurar per a acollir el museu.

Si be en les décades dels anys 80 i 90 del passat sigle hi havia un major interés per la conservació del patrimoni històric i artístic, com es manifesta en la prensa del moment, en l’actualitat a penes hi ha debat, quedant en l’esfera dels especialistes. Per això, resulta capital incidir en l’educació sobre patrimoni -ya des de l’escola- en cada localitat, fomentant un debat en el que tots han de tindre cabuda.

-D’este despreci cap al patrimoni nos parlen els creixents atacs vandàlics en edificis, en trencaments de cristals, pintades, danys a escultures, robos, orines etc. Per a evitar-los són necessaris organisar campanyes de concienciació i posar sancions eixemplars, aixina com incrementar les mides de seguritat, com un bo allumenat nocturn, cambres de vigilància, sensors en alarmes i obstàculs com a reixes i panels i, en el cas de les escultures, la substitució

dels elements més valiosos per rèpliques (actualment, molt més assequibles que en el passat, gràcies a les modernes tècniques de reproducció en 3D i l’us de resines).

-Sobre els grafitis, que tant embruten els nostres edificis i escultures, deuríem plantejar-nos estratègies com regular la venda de pintura en spray, prohibint-la a menors de 18 anys, registrar el nom dels compradors, gravar el seu preu en més imposts per a sufragar els creixents gasts de neteja o impondre als fabricants canvis en la seua composició química, per a que puguen ser fàcilment retirats pels servicis de neteja o restauradors.

-Vivim un moment en el que lo que es considera patrimoni històric-artístic i cultural està creixent. A les categories tradicionals s’afigen el patrimoni rural i industrial, l’arquitectura dels sigles XIX i principis del XX o els valors paisagístics. Un major nivell d’educació general, l’aument del temps d’oci, l’atractiu que eixercixen les activitats culturals, la divulgació dels mijos de comunicació i el turisme de masses creen una gran demanda davant la que els recursos públics són totalment insuficients. És precis potenciar cada volta més l’implicació de la societat, en el format de mecenage, facilitant que empreses, particulars, associacions o fundacions prenguen l’iniciativa. Hi ha eixemples notables, com el de la Fundació Hortensia Herrero, que ha portat a terme la restauració de la decoració pictòrica de l’iglésia de Sant Nicolau de Valéncia; aixina com la política cultural d’alguns bancs i Caixes d’Aforros, que adquirixen i restauren obres d’art i edificis i inclús organisen exposicions. Molt manco potents econòmicament, en Chelva duen 30 anys reconstruint en fusta tallada el monumental el retaule barroc de la seua iglesia, que va ser destruït en 1936, buscant fondos, per eixemple, en un mercat d’objectes donats pels propis chelvans. També pot contar-se en l’ajuda de voluntaris, com, per eixemple, pensionistes, per a 115 mantindre oberts i mostrar edificis històrics i museus, com s’ha fet en Rávena.

-La conservació del patrimoni és una obligació, pero també una oportunitat. Els considerables gasts en conservar i rehabilitar el patrimoni no cal vore’ls com inútils ni luxosos, sino com una inversió en beneficis que revertixen en la pròpia societat. I no només culturals i estètics, sino també econòmics directes i indirectes; mà d’obra especialisada en els seus restauració i manteniment; i turisme, hostaleria i artesania, creant llocs de treball estables que fixen la població rural. A nivell local, es pot donar un us cultural a convents, ermites iglésies i castells que no poden ser atesos en recursos públics. Pero, si existixen associacions i voluntaris locals en un compromís d’obertura, servirien per a fomentar el turisme de fi de semana, creant activitats culturals i recreatives i rets de restaurants i hotels. Resulta clau estudiar la cantitat de turistes que pot acollir una població: pel desgast que supon per als monuments, l’us de les infraestructures, dels servicis i de les places d’aparcament i les molèsties que poden generar als propis habitants. Per a ordenar-ho, es propon l’establiment de reserves prèvies.

-Cal donar als immobles una funció adequada per a assegurar el seu manteniment. L’utilitat dels edificis assegura la seua conservació a llarc determini. No és desijable convertir els centres històrics en una espècie de museu o parc temàtic per a atraure el turisme de masses, dotant-los d’un aspecte que mai van tindre -cas del Barri Gòtic de Barcelona, sino que siguen barris atractius per a viure. Per ad això, es deu dotar de llínies de crèdit blanes, subvencions i assessorament tècnic, en la finalitat de que les vivendes siguen habitables d’acort en les exigències actuals.

-Per últim, és necessari utilisar els recursos públics en racionalitat. Per motius de promoció política, hem construït museus abans de saber quíns continguts s’anaven a expondre, com en els casos del Museu de l’Ilustració o del de la Ciència. Hem assistit també a magnes exposicions que han servit per a llavar la cara a tota pressa a edificis, traslladar obres i editar costosos catàlecs que, moltes voltes, no han aportat res.