La notícia se centra en la gens sorprenent reacció unànim i vehement dels dirigents de l’Institut Interuniversitari de la titulació de Filologia Catalana. Primer error: No són TOTES les universitats; ya que, en Valéncia, hi ha unes quantes més. Segon: Tampoc han protestat estes entitats al complet, sino només este institut, que estigué en contra de l’AVL perque només reconeixia a l’Institut d’Estudis Catalans, pero ara la controla. Opera com a mera correja de transmissió del més ranci pancatalanisme polític i cultural que nos inunda, subvencions des de Catalunya per mig, des de fa quatre décades. Cap sorpresa, per lo tant, en que ixquen a criticar el canvi de topònim propost per l’Ajuntament valentí; puix l’actual i únic de “València” va supondre un èxit a l’hora de consolidar el seu cliché pancatalaniste en el principal topònim valencià.
PSPV i Compromís se servixen del seu comodí universitari i “científic” per a avalar-se, sense major profunditat, donant per supost que la seua sola menció descarta qualsevol pretensió de canviar l’statu quo, com si ningú sabera que este institut ha funcionat com un niu del dogmatisme, del corporativisme i de l’absència del debat que deurien acollir institucions que tradicionalment tenien en la lliure confrontació d’arguments el seu principal actiu.
Sobre el topònim “Valéncia”, correspon, com numerosos filòlecs han acreditat històricament, a la verdadera pronunciació dels valenciaparlants. I açò nos du a reflexionar sobre lo essencial: El fi últim d’un sistema escrit deuria ser el reflex de l’idioma parlat. La codificació escrita d’una llengua hauria de ser simple, senzilla i accessible; propenca a la llengua viva dels parlants, de la que deurien partir els filòlecs, sense provocar estranyes i illògiques distorsions, que solament conduïxen a la confusió i, en no pocs casos, al fracàs dels estudiants que tenen que bregar en elles.
La fabricació d’un valencià normalisat basat en directrius forànees propicia alimentar un lobby alienat i elitiste dirigit especialment als i pels àmbits més subvencionats, corporativistes i ideologisats de la cultura, dels mijos, de l’Administració i de l’educació, que pretenen excloure l’idioma real en la finalitat de forçar a qualsevol persona que vullga accedir a un lloc públic o docent a pagar el peage de sacrificar la seua llengua per a adoptar la fracassada codificació ortopèdica que està afonant la transmissió generacional del valencià.
Pero que no s’enganyen. La realitat és que els que passen per l’actual sistema educatiu coneixeran eixa ortografia abstrusa i inclús eixe vocabulari empeltat, pero no els utilisaran en la seua vida diària, ya que resulten artificiosos, pedants i alluntats de la seua realitat llingüística i social. Una verdadera vinculació afectiva al valencià solament es conseguirà simplificant les regles i adaptant-les a la llengua real dels valencians.
En este sentit, recolzem, com sempre ho vàrem fer, revalencianisar el topònim del Cap i Casal.
Per últim, no es conseguirà un canvi de rumbo en la política llingüística oficial (coneixem perfectament les incoherències de PP i Vox al respecte) fins que, superant totes les dificultats senyalades, el valencianisme polític representat per Decidix siga capaç de dur, com fem en el nostre dia a dia, el valencià del poble, sense intromissions alienants, a les institucions.