Totes les époques i tots els règims polítics i ideològics han posat la seua mirada en algun moment del passat, buscant la seua legitimació. Si parlem d’Edat Mija, els governs de PSPV i Compromís, des de fa quatre décades, han destacat l’esplendorós i internacional gòtic català, difós per tot el Mediterràneu, en sintonia en la fecunda lliteratura valenciana migeval que —sense tan sols supondre-ho els seus autors en aquell moment— encumbrà i fonamentà la cultura catalana, tal com els citats partits la entenen en l’actualitat. Pero, quan es posa el focus en determinades époques, s’obscurixen atres.
Si visitem el Museu de Belles Arts de Valéncia, des del vestíbul —antiga iglésia— per a visitar les sales de pintura gòtica, podem vore a la nostra esquerra, casi amagats, tres capitells esculturats i una pica de font romànics.
Tota l’explicació que es dona en les carteles, que ni informen sobre la procedència de les peces ni les expliquen —com cabria esperar de la funció didàctica d’un museu—, és que llegim que “quan entra l’art romànic en Valéncia, com a conseqüència de la conquista de Jaume I en 1238, este estil ya es troba en decadència en la península Ibèrica. Estes peces són part dels escassos vestigis que perduren en el nostre territori”. Per supost que no es consideren dignes de figurar en la pàgina web del museu, com tampoc apareixen peces del periodo paleocristià tan notables com el nomenat Sarcòfag de Sant Vicent Màrtir (s. IV).
Este breu text mostra el escàs apreci que la direcció del museu té respecte a un estil present en el Regne de Valéncia durant aproximadament 100 anys, indicatiu de l’enorme esforç per a donar personalitat occidental a les noves construccions, intentant borrar el món islàmic que les envoltava. A pesar de lo molt que ha desaparegut, no deixen d’aparéixer testimonis de la seua importància. Solament en Valéncia es conserven dos portades romàniques en Sant Vicent de la Roqueta, una atra en la Catedral i dos més en Sant Joan de l’Hospital; ademés de restes d’alguna atra, com és el cas dels tres capitells exposts, que procedixen de l’antiga iglésia parroquial de Sant Tomàs de Valéncia (fins s. XIII).
Decidix
Després de vendre’s, l’antic temple fon utilisat com a magatzem, encara que per la seua falta de manteniment acabà amenaçant ruïna, de manera que es derrocà en 1864 per a construir l’edifici de vivendes que es pot vore hui en dia. La seua promotora, “La Peninsular”, propietat de Pascual Madoz, oferí la portada i atres elements d’interés històric-artístic a la Comissió Provincial de Monuments Històrics i Artístics de Valéncia, sent el seu secretari Vicent Boix.
S’encarregà una litografia a José Gandía per a mostrar l’aspecte de la portada abans del seu desmontage, que s’envià a la Real Acadèmia de l’Història; mentres les seues peces foren portades a l’antic convent del Carme, com mostren els registres. Pero alguns anys després es desfaren de la portada completa, conservant solament els seus sis capitells i un fragment d’imposta.
El Museu Arqueològic Nacional (MAN), creat en 1867, envià comissionats als museus provincials per a solicitar peces (objectes dobles o peces considerades sense importància) per als seus fons. Donat que la portada tenia tres capitells a cada costat, els relleus dels quals —aus enfrontades enredades en motius vegetals— es repetien, encara que a l’inversa, en cada costat de la portada, Vicent Boix cedí al MAN en 1871 els tres capitells de l’esquerra i el fragment de l’imposta, que es mantenen amagasinats en el museu madrileny, si be u dels capitells no s’ha localisat.
La sindicatura de Cultura i Patrimoni de DECIDIX no entén per qué no es soliciten les peces existents en el MAN, encara que siga en depòsit, donada la seua rellevància per a l’Història de l’Art Valencià.
Aixina mateix, basant-se en la litografia i en eixemples coetàneus, propon un montage reconstructiu de la portada en resina incorporant les peces originals, que permetrien posar en valor les peces en el seu context en un estudi històric-artístic complementari. Hem pogut vore eixemples expositius recents en museus europeus com el del Mercat de Trajà o l’Ara Pacis en Roma, que resulten molt didàctics, al mateix temps que respectuosos en les restes originals.
Lo mateix cap dir per a la pica de font, que, encara que de procedència i ingrés incerts, és una peça absolutament excepcional en el context del romànic hispà, que en el sigle XIII evolucionà cap al refinament i l’embelliment dels edificis civils i religiosos i per al qual s’ha apuntat que podria procedir dels jardins del palau episcopal valencià.
DECIDIX requerix a la direcció del museu que es plantege recuperar, estudiar i posar en valor estes peces, equilibrant l’espai expositiu per a que qualsevol visitant puga apreciar l’evolució de l’Història de l’Art Valencià en totes les seues époques i riquees.
