LA PORTADA ROMÀNICA VALENCIANA PERDUDA
LA PORTADA ROMÀNICA VALENCIANA PERDUDA Totes les époques i tots els règims polítics i ideològics han posat la seua mirada en algun moment del passat, buscant la seua llegitimació. Si parlem de l’Edat Mija, els governs de PSPV i Compromís, des de fa quatre dècades, han destacat l’esplendorós i internacional gòtic català, difòs per tot el Mediterràneu en sintonia en la fecunda lliteratura valenciana medieval que, sense imaginar-ho els seus autors en aquell moment, va enaltir i va fonamentar la cultura catalana, tal com els citats partits ho entenen en l’actualitat. Pero, quan es posa el foc en determinades époques, s’enfosquixen unes atres.Si visitem el Museu de Belles Arts de Valéncia, des del vestíbul -antiga iglésia-, per a visitar les sales de pintura gòtica, podem vore a mà esquerra, casi amagats, tres capitells esculturats i una pila de font romànics.Tota l’explicació que es dona en les carteles, que ni informen sobre la procedència de les peces ni les expliquen -com caldria esperar de la funció didàctica d’un museu-, és que llegim que “Quan entra l’art romànic a València com a conseqüència de la conquista de Jaume I el 1238, este estil ja es troba en decadència a la peninsula Ibèrica. Estes peces són part dels escasos vestigis que perduren d’este estil en el nostre territori”. Per supost que no es consideren dignes de figurar en la web oficial del museu, com tampoc apareixen peces del periodo paleocristià tan notables com el sarcòfec de Sant Vicent Màrtir (s.IV).Este breu text mostra l’escàs apreci que la direcció del museu té respecte a l’estil present en el Regne de Valéncia durant aproximadament 100 anys, indicatiu de l’enorme esforç per donar personalitat occidental a les noves construccions, intentant borrar el món islàmic que els envolvia. A pesar de lo molt que ha desaparegut, no deixen d’aparéixer testimonis de la seua importància. Només en el Cap i Casal es conserven dos portades romàniques en Sant Vicent de la Roqueta, una atra en la Catedral i dos més en Sant Joan de l’Hospital; ademés de restes d’alguna atra, com és el cas dels tres capitells exposts, que procedixen de l’antiga iglésia parroquial de Sant Tomàs de Valéncia (finals del s. XIII). Curiosament, el cas d’esta antiga portada és el de la major negligència de l’història de l’institució. Vejam el perqué. Durant la Desamortisació (1836) es va oferir a la parròquia de Sant Tomàs permutar la seua chicoteta iglésia, situada en el cantó entre els carrers Cabillers i Avellanes, per la que havia pertanygut a la Congregació de l’Oratori de Sant Felip Neri, a la que es va decidir traslladar-se en 1837 per la seua major capacitat i magnificència.Despuix de vendre’s, l’antic temple va ser utilisat com a almagasén, encara que per la seua falta de manteniment va acabar amenaçant ruïna, de modo que es va derribar en 1864 per a construir l’edifici de vivendes que es pot vore hui dia. La seua promotora, “La Peninsular”, propietat de Pascual Madoz, va oferir la portada i atres elements d’interés històric-artístic a la “Comisión Provincial de Monumentos Históricos y Artísticos de Valencia”, sent el seu secretari Vicente Boix.Es va encarregar una litografia a José Gandía per a mostrar l’aspecte de la portada abans del seu desmontage, que es va enviar a la “Real Academia de la Historia” de Madrit, mentres les seues peces varen ser dutes a l’antic convent del Carme de Valéncia, com mostren els registres. Pero pocs anys despuix es varen desfer de la portada sancera, conservant solament els seus sis capitells i un fragment d’imposta.El Museu Arqueològic Nacional (MAN), creat en 1867, va enviar comissionats als museus provincials per a solicitar peces (objectes dobles o peces considerades sense importància) per als seus fondos. Ya que la portada tenia tres capitells en cada costat, els relleus dels quals -aus enfrontades enredrades en motius vegetals- es repetien encara que a l’inversa en cada costat de la portada, Vicente Boix va cedir al MAN en 1871 els tres capitells de l’esquerra i el fragment d’imposta, que mantenen almagasenats en el museu madrileny, encara que u dels capitells no s’ha localisat.La sindicatura de Cultura i Patrimoni de DECIDIX no entén per qué no es soliciten les peces, encara que siga en depòsit, per la seua rellevància per a l’Historia de l’Art Valencià.Aixina mateix, basant-se en la litografia i en eixemples de l’época, propon un montage reconstructiu de la portada en resina incorporant les peces originals, que permetrien posar en valor esta obra en el seu context en un estudi històric-artístic complementari. Hem pogut vore eixemples expositius recents en museus europeus com el del Mercat de Trajano o el de l’Ara Pacis en Roma, que resulten molt didàctics, al mateix temps que respectuosos en els restants originals.Lo mateix cal dir per al restant de pila de font ornamental, que, encara d’ingrés en el museu desconegut, és una peça absolutament excepcional en el context del romànic hispà, que en el sigle XIII va evolucionar cap al refinament i l’adorn dels edificis civils i religiosos i per al que s’ha apuntat que podria provindre dels jardins del Palau episcopal valencià.DECIDIX requerix a la direcció del museu que es plantege recuperar, estudiar i posar en valor estes peces, equilibrant l’espai expositiu per a que qualsevol visitant puga apreciar l’evolució de l’Història de l’Art Valencià en totes les seues époques i riquees.